Havia arribat el dia. 7 d’octubre: marxem de passos. Plaça Joanic s’ompla de camises de diferents colors, moltes abraçades i petons i fulards penjats al coll. Diem adéu als pares i mares, deixem motxilles i pugem a l’autocar, cap als passos: on tot comença.
Després d’adormides i càntics més o menys afinats acompanyats de guitarres, arribem a una casa preciosa amb un terreny amplíssim on, per fi, podem descarregar i fer una rotllana gegant. Del més petit al més gran esperem cantar el bon profit per començar a menjar totes juntes. Quants colors barrejats, quina rotllana més bonica.
Amb la panxa plena ens disposem a barrejar els infants i joves de les branques per fer equips i jugar a conquerir les ciutats representades pels caps i quel·les, un joc ple d’estratègia on el més petit importa el mateix que el més gran. La diversió estava assegurada en un bidó de dia de tot l’agrupament, cucs de sac i veritables monstres disfressats van aconseguir traspassar la barrera de caps i quel·les -que no podíem parar de riure per les veritables obres d’art de creativitat- i així aconseguir desxifrar el codi.
Per païr els esforços i els riures, vam fer un dinar conjunt on es van tornar a barrejar els colors de les camises. Fet això tocava instal·lar-se i fer l’activitat final: ens acomiadem dels nostres caps, de les nostres quel·les, de la nostra branca, dels nostres infants i joves… amb regals i felicitat! Cada branca va poder aprofitar la tarda per tancar el curs de la forma més bonica possible.
La nit va caure i el fred es notava a la pell, així que vam sopar totes juntes dins el menjador de la casa i vam fer temps per començar el meravellós joc de nit on, per grups, havies de crear l’estratègia perfecta per trobar i aconseguir agafar el globus del color del teu equip. Però no tot era tant difícil, unes guardianes guardaven els globus, i d’enxampar-te, ja podies córrer!
L’hora s’apropava, i unes guitarres van animar l’ambient on tot l’agrupament entonava cançons mentre menjàvem patates i xuxes, i bevíem begudes sense cafeïna. Quina festassa. Els dainops no volien anar a dormir, i menys encara els ràngers i les noies guia, així que vam allargar una mica la vesprada per caure als llits dins els sacs plenes de nervis, ja s’apropaven els passos!
Els caps i quel·les vam tardar una estona més en anar a dormir, ja que els que a partir del dia següent serien els “ex-caps”, van omplir una sala plena de fotografies, des que el cau va néixer fins ara. Una història de l’agrupament on ells i elles hi ha posat un granet de vida, i on els caps d’ara, hi posem el nostre granet de vida, per seguir fent-lo créixer. Per entendre que no és una història només de passar-ho bé, sinó de creixement personal, d’escoltisme, de vida, de deixar el món millor, i de fer créixer persones amb esperit crític, amb capacitat d’estimar, i completament humanes.
El dia següent ens vam llevar ben d’hora ben d’hora i plenes de nervis: havia arribat el dia. Vam fer una bon dia d’aigua per despertar del tot i esmorzar altra vegada totes juntes, recollir i deixar la casa impecable, i començar a vestir-nos per enfangar-nos.
Pares, mares, germans i germanes, avis i àvies, tiets i tietes anaven arribant a la casa per celebrar el pas de branca dels infants i joves. En pocs moments va començar la cerimònia. Els colors de les camises es van ordenar i els cors van començar a bategar més ràpid del normal. Per començar, els caps i quel·les i trucaires que vam formar-nos en muntanya i seguretat vam rebre un diploma per la nostra formació entre aplaudiments, i fet això, els passos van prendre forma: les noves incorporacions van posar-se el seu color i es van repartir a les diferents branques, els Llops i Daines més grans van vestir-se el blau sobre la camisa groga, els Ràngers i Noies Guia que han agafat un compromís més gran amb l’Agrupament van recitar la seva Promesa davant la gran expectació del moment, “i és que el cau m’ha fet a mi mateixa”, “dono les gràcies als meus caps i quel·les”, “aquí he crescut com una persona lliure”, i entre aplaudiments van donar la mà a tots els caps i quel·les de l’Agrupament mentre deien per primera vegada “Sempre a punt” i complien així, la seva promesa escolta, una promesa de paraula i de per vida. Seguidament les més grans van vestir el vermell, i els Pioners i Caravel·les de tercer any van passar a vestir el verd de Truc. Els trucaires i l’Anna i l’Antònia -dues escoltes noves- que van pujar a l’equip de Caps i Quel·les van poder fer pal·lès el seu compromís amb l’Agrupament amb el somriure més ampli.
Els passos de branca havien acabat, així que tocava el pas més difícil de fer: l’últim comiat. Els caps i quel·les que aquest any han deixat l’Agupament van fer un pas endavant. El Mateo, cap de Llops i Daines, va agrair tot l’après des de jovenet gràcies al cau entre llàgrimes; el Salva, cap de Pioners i Caravel·les, va dir adéu -tot i no poder ser-hi- per obrir la seva vida a nous projectes; la Gala, quel·la de Ràngers i Noies Guia, va acomiadar-se de les famílies, de l’equip de caps i quel·les, i del que era més important: dels nens i nenes; l’Otger, animador de truc, va fer un discurs en el seu propi estil amb el somriure més ampli (que no ens deixa del tot, que és l’Administrador del nostre sector!); l’Arnau, cap de Pioners i Caravel·les, amb felicitat, tristesa i tendresa va finalitzar tota una vida de cau al Montnegre-Josep Carner, agraint a l’agrupament la feina i l’aprenentatge que s’emporta a la motxilla; i l’Andreu, animador de truc, entre llàgrimes amargues de ser el segon cop que diu adéu, va fer un pas endavant sens oblidar mai tot el que deixa i s’emporta de l’Agrupament (i tampoc ens deixa del tot, és adjunt de Truc del sector!). Entre aplaudiments, llàgrimes i nervis a flor de pell, totes sis van córrer cap a la branca d’excaps on van ser mantejats, i van rebre un pot dels records que havíem fet els caps, com a regal d’agraïment del llegat que ens han deixat i tot el que amb elles hem après. I amb això, van regalar a l’Agrupament el supercalendari del cau! Un calendari preciós amb tots els aniversaris dels infants i joves, que molt aviat tindreu tots i totes penjat a casa!
I amb l’Agrupament que forma aquest preciós curs nou, amb el cor que volia sortir del pit i les llàgrimes encara als ulls, venia el moment més esperat: de darrere el fulard gegant, amb un somriure d’orella a orella, van sortir els nous equips de branca! El Miquel, l’Anna, l’Elia i el Llorente van córrer cap als Llops i Daines; l’Amanda, el Guamis, la Paula i el Tuni cap als Ràngers i Noies Guia; el Gerard, l’Antònia, el Duatis i el Virutes van córrer cap als Pioners i Caravel·les; i, finalment, la Marta i la Clara cap als Trucaires. Els equips ja estaven repartits, ja havia deixat de ser un secret i tothom celebrava el nou curs, quins equipazos, quin curs ens espera!
I amb abraçades, riures i felicitat, la rotllana es tancava i es posava de peu per cantar el Minyonet totes juntes, i al crit d‘ ”ESCOLTES! SEMPRE A PUNT!” vam córrer cap al fang per quedar-nos totes enfangades de dalt a baix!
I ràpid cap a la dutxa, que la cua és llarga i la gana apreta! Deixant-nos ben netes i polides vam anar a vestir-nos per arribar a temps al dinar, que els pares i mares ja havien obert la gana amb l’aperitiu!! Les famílies ens van omplir la panxa amb els millors menjars mai vistos, i entre guitarres i cançons, records d’anècdotes viscudes al cau, i algunes migdiades, vam anar recollint tot el que quedava per, just després, anar-nos acomiadant fins al proper cau!
Deixa un comentari